window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'UA-123062154-1');
Benvinguts a política&prosa |
Núm. 00

Batecs

Vox i els efectes paradoxals

Jordi Gràcia
Jordi Gràcia
| 16 oct. 2018
Vistalegre (Madrid), 7 d’octube de 2018. Míting de Vox. © Lito Lizana. SOPA Images ZUMA wire.

Diuen els mitjans que la resposta de PP i Ciudadanos a l’emergència de Vox a Vistalegre, a Madrid, ha estat tèbia, poc crítica i fins i tot còmplice. Pablo Casado ha arribat a assenyalar que comparteix amb aquesta dreta desacomplexada diversos punts sense criticar-ne els altres, com si l’oferta electoral de Vox no fos massa llunyana de les seves mateixes posicions.

No sé del tot si és bona o mala notícia de cara a la higiene democràtica de l’Espanya d’avui, però revela un primer tempteig del terreny. La dreta hereva del franquisme sociològic i la nova dreta indígena s’han trobat fins ara còmodes al PP en la mesura que el partit podia atreure un gran ventall de motivacions i conviccions conservadores. Això podia incloure la dreta més dura –xenòfoba, euroescèptica, recentralitzadora, neoliberal i desifonadora de l’Estat-. No l’encarnava pas Mariano Rajoy, que dintre del mapa de la dreta podria passar per un centrista moderat capaç d’obviar als que demanaven una intervenció més traumàtica a Catalunya o preferien una forma de l’autoritat més contundent que el model d’inhibició activa de l’expresident.

A Ciudadanos la radicalització monotemàtica del discurs sobre Catalunya ha estat nova o, millor, ressuscitada de les seves primeres campanyes catalanes, quan només actuava com a força territorial i no d’àmbit estatal. No promou el desmantellament de l’Estat de les Autonomies però insinua sovint una reconsideració del seu funcionament desbocat. El concepte de federalisme els és aliè i rebutjable en la mesura que l’aspiració latent sembla propendir a enfortir els controls centrals i redreçar algunes de les competències de les autonomies més reivindicatives. L’excusa del mal ús que n’han fet algunes d’elles, i sobretot Catalunya, sembla l’argument de fons per justificar la revisió del sistema a la baixa.

Però Vox no parla només d’això ni emet un discurs públic de renegociació o revisió sinó que és obertament enemic, més que adversari, del sistema autonòmic en el seu conjunt. Els anima una espècie de nostàlgia dels temps pre-autonòmics, on la murga catalana s’acallava per vies més expeditives i sense atendre ni respectar demandes polítiques d’àmplia representativitat social i democràtica.

Vox és obertament enemic, més que adversari, del sistema autonòmic en el seu conjunt.

L’efecte dòmino que el malson de Vox podria posar en marxa no em sembla del tot previsible ni fàcil d’endevinar. La onada global del populisme d’empaties primàries i mentides estructurals de Trump (i els seus emisaris a Europa) connecta amb la sensibilitat i les frustracions de bona part dels assistents a Vistalegre. Probablement referma la convicció que les culpes dels mals –els que siguin- tenen origen o bé forani o bé autonòmic o fins i tot democràtic, com ara el seu rebuig a les mesures de protecció a les dones maltractades.

El populisme de dretes, en l’específica versió espanyola, pot tenir una vessant tòxica que reconnectaria amb la pitjor història del segle XX. La presència entre el públic de Vistalegre d’un escriptor i columnista com ara Fernando Sánchez-Dragó intimida a qualsevol o, si més no, a mi. Malgrat els seus origens a l’antifranquisme comunista i juvenil, en alguns dels seus últims llibres ha fet una reivindicació explícita de l’ideari del falangisme doctrinari de la guerra i, en particular, s’ha declarat entre deixeble i fervorós seguidor del jove Dionisio Ridruejo. Per descomptat, la seva afinitat amb ell no entronca amb la segona vida de Ridruejo i la seva bel·ligerant i valenta oposició frontal al franquisme sinó amb el fanatitzat esclau del patriotisme espanyolista i expansiu i l’il·lusionisme retrògrad d’un nou Home i un nou Estat, naturalment feixista i falangista. Aquesta és l’última bandera política de Sánchez-Dragó i explica de forma ennuegadora la seva afinitat amb Vox.

La instal·lació pública d’una ultradreta forta i directa és un fenòmen nou en democràcia. És veritat que la segona legislatura de José María Aznar va esllavissar perillosament el seu discurs cap a una certa indulgència amb el passat franquista i va semblar activada, en part, com a revenja contra les concessions que va haver de fer als nacionalistes catalans de Convergència i Unió el 1996, a la primera legislatura. El mal va ser intens però no va durar en l’exercici del poder perquè va viure una segona mutació: l’oposició a Zapatero des de 2004 va fonamentar-se en sabotejar la negociació amb ETA, l’exaltació espanyolista i la incentivació de l’anticatalanisme instrumental per erosionar el govern socialista.

La complaença discreta de Ciudadanos i PP amb el discurs de Vox és torbadora i angoixosa però segurament només tàctica i transitòria.

Però era una dreta-dreta selectiva, malgrat les mobilitzacions de bisbes i moviments anti-abortistes: no anava tan lluny com va ara la radicalitat reaccionària i confessional de Vox. La complaença discreta de Ciudadanos i PP amb aquest discurs és torbadora i angoixosa però segurament només tàctica i transitòria. Els convé, probablement, no consagrar com a real i visible una ultradreta perquè els votants atrets pel discurs anti-independentista podrien marxar allà on no només es dispara contra els indepes sinó també contra els autonomistes, les lleis contra violència de gènere, la permissivitat amb la immigració, etc.

Les dues dretes, o la dreta i el centre dreta teòric, podrien perdre percentatges de vots donant carta de naturalesa a Vox. Però la seva prosperitat mediàtica i electoral podria tenir altres efectes imprevistos. La despullada nostàlgia pre-democràtica que desprenen alguns dels seus missatges podria forçar una reubicació de PP i Ciudadanos per tal de no perdre el seu votant menys extremista o menys reaccionari: el votant de centre que podria tornar o anar al PSOE. Fins i tot, la presència d’aquesta dreta incendiària podria canviar l’actitud de PP i Ciudadanos a l’hora d’assumir la necessitat d’una reforma constitucional en clau federal i alhora una reforma capaç d’actualizar en part un ordenament jurídic que ha quedat envellit en quaranta anys de rodatge globalment satisfactori.

L’efecte tonificant i regenerador que va tenir en el PSOE l’aparició de Podemos podria repetir-se amb les dues dretes en reaparèixer la més antiga i obertament trumpiana.

No em sembla pas inviable aquest efecte colateral perquè escapa al control de la mateixa dreta. L’emergència d’una toxina d’aroma molt antic i amb símptomes de populisme catòlic i ranci podria comportar l’obligació política de retrobar per a la dreta un discurs pacificador i reformista enlloc d’emfasitzar el seu espanyolisme o les derives més xenòfoves. No ho volen fer, ni creuen que els convingui políticament, però posar distàncies amb el monstre populista i intimidatori podria ser la conjuntura que, per fi, afavorís la presa de consciència de la dreta sobre la necessitat d’un pacte d’Estat per revisar seriosament alguns aspectes constitucionals, més enllà del conflicte català. Aquest, el català, seria l’últim i més formidable efecte paradoxal del creixement de Vox, en la mesura que podria reorientar la seva estratègia per tal d’afavorir les condicions per una negociació d’Estat que inclogués a socialistes i Podemos, però també a la dreta democràtica. L’efecte tonificant i regenerador que va tenir en el PSOE l’aparició de Podemos podria repetir-se amb les dues dretes en reaparèixer la més antiga i obertament trumpiana.

Per |2018-10-16T10:15:01+00:00dimarts, 16 d'octubre de 2018|Batecs, Batecs. Núm. 00, Núm. 00|

Sobre l'Autor/a:

Jordi Gràcia
Professor de literatura espanyola a la UB, assagista i autor de nombrosos llibres sobre història cultural contemporània a Espanya i Catalunya.
Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers, amb fins tècnics, de personalització de la navegació de l'usuari i d'anàlisi del trànsit de la web. Per a més informació sobre que són les galetes, quines utilitzem i la manera de canviar la seva configuració, pot accedir a la nostra Política de cookies mitjançant aquest enllaç o el que apareix al peu de pàgina. Hi estic d'acord