Podria començar aquest text de moltes maneres. Però només el puc començar d’una. Podria dir la veritat. Podria mentir. I mai ho sabríeu. Em podria inventar una història. O explicar el que va succeir realment. Tanmateix, el que faré en les línies que segueixen es parlar-vos de Marla Jacarilla i del que va passar un dimarts de febrer al cinema cooperatiu Zumzeig, al barri de Sants de Barcelona.

Vuit peces audiovisuals. Vuit derives. Vuit elucubracions. Entre la veritat i la mentida: la ficció. Entre la credulitat i l’escepticisme: la versemblança. Entre la investigació i la frustració: l’afecte.

Nascuda a Alacant el 1980, Marla Jacarilla compagina la pràctica artística -performance, videoart i instal·lacions- amb la tasca d’escriptora i crítica cinematogràfica. Així, busca nexes entre arts plàstiques, literatura i noves tecnologies a través de narracions fragmentades que l’espectador està convidat a recompondre. El seus treballs han estat mostrats en gran nombre de centres d’art contemporani, museus i festivals de cinema.

La vida seva vida no té res a veure amb Witold Gombrowicz, amb James Joyce o Ramón Gómez de la Serna. Tampoc amb Valle-Inclán, Beckett o Bach. Ni amb Juan Carlos de Borbón o amb l’ambaixador rus Andrei Karlov. Però tots ells són l’excusa perfecta per elaborar uns relats en primera persona plens d’artifici que des de la ironia es pregunten sobre la literatura que vindrà, sobre els processos de construcció de la narració o sobre la manera en que produïm, consumim, acumulem i manipulem les imatges. Vídeo, text i música s’entrellacen per explicar històries que parlen de passats impossibles i futurs incerts. Exercicis metareflexius convertits en diari de dubtes i obsessions que tracen ponts entre el jo i els altres, entre l’individu i la societat. La potència poètica del treball de Jacarilla resideix en la seva capacitat per atrapar-nos en una voràgine de la que no podem escapar. Són històries que parteixen de referents literaris per explorar les possibilitats dels mecanismes de creació literària hipertextuals i que necessiten la complicitat i implicació de l’espectador. Obres crítiques i polisèmiques que li permeten esdevenir un altre, perquè, com deia Rimbaud, je suis un autre.

Aquell dimarts de febrer, tot va començar amb La improbable veracitat de la història que estic narrant (2013), vídeo de cinc minuts que pren com a punt de partida la vida de l’escriptor polonès Witold Gombrowicz per córrer en paral·lel a la biografia de Jacarilla. Joc d’emmirallaments que ens introdueix en la irresoluble paradoxa de dir que hom menteix. Fotografies, anècdotes que evidencien que Gombrowicz i Jacarilla no tenen res en comú. O, potser no són tant diferents com l’autora ens vol fer pensar? L’espectador, entre la sospita i el desig de creure, no pot fer res més que deixar-se endur per la història.

Comparar-se també amb Joyce a La cosina bastarda d’Stephen Dedalus, tragicomèdia en cinc actes sobre la inexistent relació entre la infància de l’alter ego de l’escriptor i la de l’autora. Unir artificiosament personatges que no han coincidit mai en l’espai ni en el temps per evidenciar la possibilitat de fer creïble la història tot i intuir-la impossible. «No es tracta d’establir una veritat (el qual és impossible) sinó de aproximar-se-li, de donar la impressió d’ella, i aquesta impressió serà més forta com més hàbil sigui el relat», que va dir el filòsof búlgar Tzvetan Todorov.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Què en sabem de la vida de Bach? Diuen que s’enamorà de Magdalena, la seva segona esposa, per la seva veu. I si, a més a més, hagués estat ella la compositora d’algunes una de les seves peces més conegudes? I si, en realitat, Bach s’hagués quedat cec a causa de que durant la seva joventut és passà llargues nits copiant partitures a la llum d’una simple espelma? 26 variacions sobre la ínfima possibilitat són vint-i-sis fake news sobre Bach, vint-i-sis veritats a mitges, mentides, rumors, llegendes o qui sap si veritats de veritat. Ens podríem veure temptats de cercar a google la veracitat o falacitat de les afirmacions que Jacarilla va deixant caure. Però no cal que contrarrestem la informació. Com en una composició musical, el que interessa és el ritme, l’emoció, la força.

Objectes inútils, lletjos, ridículs, obsolets que sovint acumulem de manera compulsiva. Manual d’instruccions per interpretar falses novel·les. Extracte. Capítol V: «Les persones i les coses» parteix de la Wunderkammer de De la Serna per investigar la relació afectiva, íntima i perdurable que establim amb aquestes «coses» que tenen molt més valor que el merament pecuniari. En aquest vídeo-assaig, realitat i ficció es creuen per crear una narrativa que deixa aflorar els nostres fetitxismes més particulars. El punt de partida són les Sis falses novel·les de Ramón Gómez de la Serna, una sèrie d’històries breus que va publicar el 1927. En aquest capítol, Jacarilla ens descobreix un curiós personatge, l’artista Ramon Ruaix Prat, que desvetlla un a un tots aquells objectes que són per a ell molt més que objectes. Mentre mostra el seu petit museu sentimental no podem evitar sentir-nos identificats. Qui no ha guardat curosament aquell regal que ens van fer o aquella relíquia que vam trobar perduda durant un viatge?

Recent arribada a la capital alemanya, s’adona que la finestra del pis berlinès s’assembla sospitosament a un quadre flamenc. Idees i relacions corren per la seva ment, estimulada pel nou canvi d’escenari. Potser és hivern però igualment fa sol. Jacarilla decideix sortir al carrer i adoptar l’actitud del turista «perfecte». A Si jo ho sabés (2016) avança per la ciutat amb imperativa actitud feliç mentre en deixa constància a través de la seva Canon 70D. Visita el llocs més emblemàtics i alguns dels museus més importants. El recorregut automatitzat es converteix aviat en deriva situacionista de cinc hores que revela la inviabilitat de predir com serà la literatura del futur. La història-ficció permet qüestionar-nos sobre els presents que mai han esdevingut i els futurs que mai esdevindran. Entre els referents més directes, trobem Enrique Vila-Matas i Georges Perec. Però també Raymond Carver, Italo Calvino, Witold Gombrowicz, Aldous Huxley, o Milan Kundera.

Arribem a la cinquena elucubració, segurament la més brutal de totes elles. Apunts sobre una mise-en-scène com qualsevol altra (2017), acostament iconoclasta metadiscursiu que presenta la brutalitat d’una mort violenta en l’asepsis del cub blanc, reflexiona sobre la manera en què es produeixen, circulen i finalment s’obliden les imatges a partir de l’enregistrament del magnicidi d’Andrei Karlov. El 19 de desembre de 2016, un policia turc va disparar a l’ambaixador rus durant la inauguració d’una mostra de fotografia. Les imatges de l’assassinat, tant impecablement registrades que semblen extretes d’una pel·lícula de Godard o Chabrol, van córrer com la pólvora. Segurament, tot i que en el seu moment ens va deixar en estat de xoc, la majoria ja hem oblidat l’escena.

De la mateixa manera, Gestos polítics, polítiques del gest (2017) presenta un arxiu de GIFs que repeteixen en loop els gestos d’alguns polítics. Moviments, mirades, ganyotes i lapsus que buidats del contingut inicial es transformen en sàtira hipnòtica. L’artista es pregunta «Però, per què ens obsessionen tant aquests gestos? Què ens està comunicant el moviment d’una mà, la intensitat d’una mirada o una manera de caminar? Pot existir un sentiment d’identificació en algun d’aquests gestos? O potser es tracta més aviat d’una necessitat de ridiculitzar l’altre? És l’estranyesa un factor important a tenir en compte? Valorem de la mateixa manera els gestos quan pertanyen a personatges de l’esfera pública?»

A Evolució 1975-2017, es succeeixen quaranta-dos discursos nadalencs del Rei d’Espanya. El 1975 Joan Carles de Borbó va ser proclamat Rei d’Espanya. Des de llavors, cada 24 de desembre, alguns canals de televisió nacionals i autonòmics retransmeteren el seu missatge. A partir de 2014, el seu fill prengué el relleu. En alguna de les intervencions televisives, el monarca emèrit va afirmar que «la modernidad no es una vaga expresión o una utopía sino algo que está al alcance de nuestras manos». No sé si creure’m-ho. Tant se val, el que tinc clar és que les Elucubracions Visuals de Marla Jacarilla projectades al cinema Zumzeig són el millor que he vist en temps.