«Jo sóc molt espanyolista, però opto per la independència perquè no crec en el que penso: crec més en el que em passa». Aquesta frase, escrita per Xavier Rubert de Ventós per a una sèrie anomenada Testimonis per a la Història (29-02-2016), resum a la perfecció el seu pensament sobre el futur de Catalunya, paradoxal, contradictori, pràctic, brillant i fracassat en les seves previsions alhora. Rubert, un dels filòsofs catalans vius més destacats, es l’autor d’una obra intel·lectual poderosa, però la seva biografia no es pot entendre sense la seva dedicació a la política, terreny en què el seu pensament ha evolucionat des de l’esquerranisme inicial al federalisme i, finalment, a l’independentisme.

 


 

Nascut l’1 de setembre de 1939 a Barcelona, al si d’una bona familia, va estudiar Dret per tradició familiar i Filosofia per vocació. Ha estat professor de la Universitat de Barcelona i de l’Autònoma i, sobretot, des del 1973, catedràdic d’Estètica de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. També ha ensenyat a les universitats nordamericanes de Harvard, Berkeley, Brown, Cincinnati i Nova York, i ha publicat més de trenta llibres d’estètica i filosofia política, en català i castellà, alguns traduïts a altres idiomes. Escèptic en gairebé tot, si és alguna cosa, diu, és kantià: «Kant tenia assumit que hi ha preguntes que no ens deixarem mai de fer, perquè hi ha respostes que mai no podrem saber», va escriure a Testimonis.

 

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La política professional

Es va iniciar en la política durant el franquisme militant en el Front Obrer Català, on va coincidir amb el seu íntim amic Pasqual Maragall, de qui va ser assessor durant la carrera política de l’alcalde de Barcelona i president de la Generalitat. Detingut en tres ocasions, es va exiliar a França l’any 1975 per fugir d’amenaces falangistes. Aquesta absència forçosa va ser aprofitada per expulsar-lo de la càtedra. Membre del PSC, va ser diputat al Congrés (198286) i després eurodiputat vuit anys (1986-1994).

De la seva trajectòria política en va renegar més tard, no sense contradiccions. «No tornaria a fer política, fins i tot em sap greu haverhi estat», va dir al programa de TV3 El convidat (322012). «En canvi, he de confessar que m’ho vaig pasar d’allò més bé», matisava a Testimonis, on raonava que la seva opinió es crítica perquè «les relacions humanes dintre d’un partit són d’un servilisme superior al de les relacions comercials» i perquè «un dels aspectes que entrabanca més la regeneració de la política són els polítics que no han fet altra cosa a la vida que escalar dins del partit». Així com nega que redactés el preàmbul de l’Estatut del 2006 (Maragall li va encomanar, però desprès no en va quedar gairebé res), es vanta de ser «l’única persona que ha fet un discurs en català al Parlament Europeu». També s’adjudica la idea del referèndum sobre l’OTAN, que va proposar a Felipe González.

El seu pas per la política està recollit en un llibre (El cortesà i el seu fantasma, Destino, 1991), on hi ha troballes com «la democràcia és el totalitarisme de les aparences» o «la poètica es una ciència exacta si se la compara amb la política». Rubert es un gran productor d’idees, frases i oposicions brillants, paradoxals, a la manera dels intel·lectuals francesos més mediàtics. Per exemple: «Només aprenem quan som capaços d’ignorar el que sabem» (Per què filosofia, 1983), «Sempre he pensat que mai hauria de donar-se el poder a aquells tan neuròtics i tan insegurs com per necessitarlo» (El País, 1102003), «D’aquí que els nous governs que confegim hagin d’extremar el que jo en deia la deferència envers la diferència» (Ara Balears, 12-10-2012).

Aquesta brillantor irònica i evocadora es reflecteix en els seus aforismes, recollits en el seu últim llibre (Si no corro, caic. Empúries, 2017). Per exemple: «Sempre seràs la dona dels meus somnis –li vaig dir. I aquest cop em va entendre: no l’he tornada a veure», «L’existència de Déu és potser la millor raó per no creurehi», «A casa nostra sempre rebem el que es fa als Estats Units en dues etapes: un parell d’anys per ironitzarho i la resta del temps per imitarho», «On hi ha més llum del compte, tot són tenebres», «Hi ha gent que es complica la vida i jo, essent pare de gran, m’he complicat la mort», «Els diners són l’egoisme en abstracte, igual com els fills són l’egoisme en concret». Els dos darrers expressen la importància que Rubert dóna a la seva «dimensió essencial» de pare de quatre fills –entre els 22 i els 54 anys–, que «són, de llarg, la millor inversió» de la seva vida, diu a Testimonis.

 

Per abraçar cal ser dos

Juntament amb els jocs de paraules –espanyolisme independentista i d’altres–, Rubert ha expressat la seva visió de la relació entre Catalunya i Espanya amb una idea de Hegel segons la qual per abraçarse a algú cal ser dues persones. A més de la frase sobre l’espanyolisme citada al principi d’aquest retrat, el filòsof-polític n’ha dit o escrit moltes altres de semblants: en un diàleg amb Fernando Savater (Magazine, 28-12-2008), Rubert va precisar: «Sóc molt espanyolista, no espanyol, sinó hispà, com un mexicà o un guatemaltec». Quatre anys més tard, però, es va declarar en una entrevista a Vilaweb (10-12-2012) tip de l’espanyolisme: «L’espanyolisme ha anat generant en mi i en tots una mala llet, que és la que és. I em fa ràbia aquesta gent que em fa sortir registres meus que no m’agrada que em surtin. (…) Ja no els aguanto».

«Les relacions humanes dintre d’un partit són d’un servilisme superior al de les relacions comercials».

La imatge de l’abraçada la va explicar fa 20 anys en un article a El País (11-10-2000), titulat «Estimar Espanya». «Per unir-se en una abraçada, per acabar formant “aquest únic animal amb dues esquenes” de què parla Shakespeare, cal començar per ser efectivament dos: dos individus o colectivitats clares i diverses». L’any abans havia publicat Catalunya: de la identitat a la independència, on reclamava la independència de Catalunya «com a últim recurs per arribar a entendren’s i acabar amb els pesats nacionalismes d’un i de l’altre costat», va escriure a El País (8101999) com a resposta a Savater. «És aquest independentisme pràctic i raonable el que més rebuig tendeix a generar a Espanya. Cap projecte polític produeix allí tanta granellada i tants anticosos, en efecte, com el suggeriment que o Espanya és capaç de secularitzar definitivament el seu propi nacionalisme (deixar de sentir-se si –seno– per sentir-se sol –suelo–), o el més operatiu i sensat és anar plantejant-nos la independència».

La idea de separarse per després abraçarse reapareix en l’esmentat diàleg amb Savater. «Jo abans d’abraçar-me necessito desembarassarme. A més, la situació actual treu el més lleig de cada costat. Les reticències de Madrid i el ressentiment de Catalunya». Rubert arriba a citar la famosa frase de François Mauriac, que ell atribueix erròniament a Malraux, «Estimo tant Alemanya que prefereixo que n’hi hagi dues» per transformarla en: «M’agrada tant Espanya que prefereixo estarne fóra per a, des d’allí, veurela, admirarla i, si s’escau, aliarm’hi» (El País 11-10-2000).

Aquesta és una visió paternalista de la relació, com el mateix Rubert admetria anys després: «Així i només així, una mica paternalísticament, és com podem arribar a entendren’s: llançantlos al divà i ajudantlos, si es deixen, a curar els seus temors i fòbies» (La Vanguardia, 22-1-2011). En aquest article , titulat Rumb cap a la independència, repassa la seva vida política des de la clandestinitat, el socialisme i l’experiència parlamentària fins que un bon dia de 1993 va descobrir que s’havia tornat independentista. Havia estat federalista, socialista, sobretot maragallià, defensor de la interdependència com a única independència possible, fins que s’allunya del PSC i s’arrenglera darrere Artur Mas per reclamar el pacte fiscal i dóna suport a la constitució de l’ANC al març del 2012.

És un dels intel·lectuals que reben a Mas quan torna de Madrid amb la negativa de Rajoy a negociar el pacte fiscal.

El 20 de setembre d’aquell any és un dels intel·lectuals que reben Mas quan torna de Madrid amb la negativa de Mariano Rajoy a negociar el pacte fiscal. Declarant-se no nacionalista i rebutjant el nacionalisme identitari, Rubert reivindica la independència per raons econòmiques –Espanya i Catalunya, diu, que eren complementàries als segles XIX i XX, ara són competència, ja no serveix l’intercanvi de poder polític per proteccionisme— i denuncia la solidaritat imposada, que veu com un «peatge que han hagut de pagar els habitants de Catalunya per poder ser espanyols» (La Vanguardia, 2-7-2004).

Diverses vegades ha atribuït Rubert la seva conversió a l’independentisme a l’experiència política i parlamentària viscuda a Madrid. Una d’aquestes en un vídeo en què confessa: «Allí vaig ser centrifugat. Em vaig fer independentista quan, com a català, vaig ser tractat com un foraster a Madrid» (El Periódico, 5-10-2012). Un mes més tard, va signar un manifest de suport a Mas per a les eleccions del 25 de novembre.

Com es fa, però, aquesta independència? Convencent la gent de tres coses: «En primer lloc, que no perilla amb això la seva identitat o la seva economia. En segon lloc, que les fronteres no són sagrades i que sens dubte són més democràtiques les traçades per la voluntat dels pobles que les actuals, que varen resultar de la mescla tèrbola de la sang del poble i el semen dels seus prínceps. I mostrantlos, en tercer lloc, que es tracta d’una opció no només més justa, o més lògica, sinó també més rendible».

 

Les profecies del ‘procés’

A més d’interpretar el passat i analitzar el present, als intel·lectuals de referència se’ls demana que anticipin el futur. Rubert de Ventós ha fet de vegades aquest paper, amb resultats ben diferents. En un article a El País fa més de 20 anys (16-10-1998), preveia un «declivi dels nacionalismes basc, galleg i català» perquè amb «la transformació política d’Europa molts dels seus projectes s’han fet menys inversemblants i més plausibles». Una predicció fallida, encara que al mateix text albirava ja el xoc de trens que s’ha produït a Catalunya, desitjant, però, que es trobés una tercera via. En un altre article al mateix diari (8101999) augurava que l’independentisme «al primer quart del pròxim segle podria arribar a transformarse en el projecte majoritari de, diguem-ne, “la meitat més alguns” dels catalans».

Diferent sort han tingut les seves profecies sobre la independència. El 2009 (entrevista a l’Avui, 30 de març), pronosticava que els seus fills petits, de 12 i 13 anys llavors, veurien la Catalunya independent, que va fixar per al 2025 en una altra entrevista (2772010) a El Singular Digital (sis anys després va allargar la predicció al 2035). Tot i la seva indubtable capacitat intel·lectual, Rubert va caure també en les il·lusions processistes allunyades de la realitat. El 18 de juny del 2014 va declarar a Els Matins de TV3 que si Europa veu que la voluntat majoritària de Catalunya és optar per la independència «dirà que sí, encara que ara digui que no. Però ho dirà a l’últim moment, com fa sempre amb temes que li resulten compromesos». «La sort que tenim és que Madrid està espantat», va afegir. Al dia següent, va considerar «versemblant» que es pogués fer la consulta sobiranista a Catalunya (9N) i que, en cas que guanyés la independència, s’aconsseguiria el reconeixement internacional.

S’han utilitzat formes que poden haver creat enemics de manera innecessària.

Rubert, però, també foma part dels decebuts pel procés. Fa un any (entrevista a Galde, 222018), quatre mesos després del referèndum de l’1O i de la DUI, confessava: «Sóc bastant pessimista, doncs crec que les coses no s’han fet quan tocava ni al ritme adequat. S’han plantejat objectius per als quals la relació de forces no era potser l’adient, i s’han utilitzat formes que poden haver creat enemics de manera innecessària». I reblava el clau: «Jo pensava que, plantejant una estratègia intel·ligent, la independència era un objectiu possible en deu, quinze anys (…) Pero ara ja no. Hi ha hagut un pas endarrere. Ara toca lleparse les ferides i veure com es transforma això. Et diria el que diu Cantinflas en aquella pel·lícula del Presidente, quan li pregunten “si guanyaran aquests o aquells” i els respon: “No ho sé, potser, doncs el més segur és que qui ho sap”».