Larry Bartels i Christopher Achen són dos prestigiosos politòlegs nordamericans autors d’un llibre que és una llàstima que no sigui més conegut a Catalunya. El seu títol és «Democracy for Realists» (Democràcia per a realistes), i és una exploració empírica, amb dades per als Estats Units, fins i tot prèvies a les eleccions que van donar la victòria a Donald Trump, que destrueix el mite segons el qual la solució als problemes de la democràcia és sempre «més democràcia». La solució als problemes de la democràcia no és més democràcia (entenent per tal una democràcia més directa, per a més decisions, i amb menys regles), sinó una millor democràcia, amb millors institucions i regles. El radicalisme democràtic està greument renyit amb la qualitat democràtica.

La democràcia és el millor sistema quan combina l’elecció de representants amb igualtat d’oportunitats tant entre votants com entre candidats, amb regles estables decidides per amplis acords. I amb la pràctica del pluralisme, la deliberació i el raonament públic. És el sistema que permet traspassos de poder no violents i respectats, i que dóna legitimitat a l’exercici temporal del govern. Però la democràcia per si sola no garanteix decisions racionals, ni eficients, ni estables. Ja sabem que la resta de sistemes són pitjors. Molt pitjors. Per tant, el que hem de fer és millorar la democràcia.

Bartels i Achen donen extensa cobertura empírica a aquestes afirmacions, que en el camp teòric ja van ser formulades fa dècades per economistes com Kenneth Arrow i Amartya Sen, dos demòcrates progressistes, que van explicar que, fins i tot quan tots els votants individuals són racionals, no hi ha cap regla de votació que compleixi amb un mínim de propietats desitjables a la vegada (és el Teorema de la Impossibilitat d’Arrow, que Sen va estendre). I també van explicar que la majoria de les regles de votació habitualment utilitzades poden donar resultats diferents entre si, i de vegades fins i tot diferents resultats amb una mateixa regla segons, entre altres factors, qui controli l’agenda política.

Permetríem que l’Hospitalet esdevingués Comunitat Autònoma en comptes de municipi si ho decidís una majoria d’aquesta ciutat amb més habitants que alguna comunitat autònoma?

Kahneman i Tversky van obrir a més la porta a tenir en compte els biaixos cognitius de totes aquelles persones que participen en els processos d’interacció social, incloent la política. Si la democràcia d’individus racionals d’Arrow i Sen ja plantejava problemes en les decisions col·lectives, afegirhi elements de racionalitat limitada complica encara més les coses i converteix una democràcia amb regles minimalistes i sense intermediaris en una temeritat. Els treballs de Ziblatt i Levitsky, Yascha Mounk, Finchelstein, i HansWerner Müller, entre altres experts en els riscos del populisme, han arribat en comptagotes a Catalunya, però no fan altra cosa que concretar com les forces nacionalpopulistes exploten en benefici propi aquestes debilitats de la democràcia (demostrades empíricament per Bartels i Achen), en nom d’aquesta però posantla greument en perill.

 

BINO al Regne Unit, DINO a Catalunya?

No sé si a Catalunya hem extret totes les lliçons del fracàs del referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, com a experiència democràtica més recent en l’espai i el temps que il·lustra aquestes debilitats. Acabi com acabi el Brexit, el que és segur és que els qui van votar a favor de sortir de la UE no obtindran el que creien que afavorien amb el seu vot, a part d’ocasionar un perjudici econòmic i social gravíssim al seu país. O hi haurà una sortida catastròfica, o hi haurà alguna modalitat del que es considera Brexit in name only (BINO: un Brexit només de nom, amb menys sobirania que en la situació actual, perquè els britànics no estarien en la presa de decisions que els seguiran afectant), sense descartar un segon referèndum per tornar a la casella de sortida (però ara amb més informació), lògicament proposat pels qui no volen sortir de la UE, i rebutjat pels partidaris del Brexit, igual com el referèndum de 2016 era proposat pels que sí que volien sortir i rebutjat pels que volien quedar-se a la UE; els instruments no són neutrals, encara que en tinguin l’aparença. El referèndum del Brexit no va ser una forma de resoldre un problema, sinó de complicarlo encara més, i això que era un referèndum legal, aprofitant les poques restriccions constitucionals, cosa excepcional en el panorama internacional, del sistema britànic; ni tan sols va ser una forma de revelar la «voluntat del poble», que de seguida va semblar enormement confús sobre què havia votat exactament.

A Catalunya, empresaris que s’autoatribueixen funcions desinteressades d’intermediació (deuen ser les úniques persones que no es mouen per cap interès) i esportistes a nòmina d’autòcrates, entre altres, donen lliçons de radicalitat democràtica. Sense aturarse a enumerar la llarga llista d’avantatges i desavantatges dels referèndums com una de les formes possibles de democràcia directa, s’apressen a recomanarne un per a Catalunya, com si fos un senyal de respectabilitat en alguns sectors. Però hi ha raons per sospitar que apel·len a una DINO: democracy in name only, una democràcia només de paraula, però no de fet.

El gran pecat de la nostra democràcia seria que «no ens deixen posar les urnes» (quan no fem altra cosa que votar més sovint del que exigeixen les normes), o que hi ha gent a la presó només per voler votar; o el gran pecat seria (expressat amb més claredat pels que prefereixen deixar-se d’eufemismes) que no permet l’exercici del dret d’autodeterminació entès com a dret a secessió, segons alguns un dret fonamental, encara que les Nacions Unides només el preveu per a les colònies o casos de greu vulneració dels drets humans.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Les constitucions escrites no preveuen el dret d’autodeterminació entès com el dret a separarse a partir d’un referèndum d’un territori que ho desitgi (certament no ho preveu cap independentista sobre una hipotètica constitució d’una Catalunya independent). Deu tenir la seva lògica quan tants països civilitzats han arribat a la mateixa conclusió. Permetríem que l’Hospitalet esdevingués Comunitat Autònoma en comptes de municipi si ho decidís una majoria d’aquesta ciutat, encara que tingui més habitants que alguna comunitat autònoma?

Un referèndum d’autodeterminació no és una cosa que pugui oferir un govern espanyol (ni que fos de coalició entre Podemos i ERC), perquè seria automàticament anul·lat pel Tribunal Constitucional, no sense desencadenar abans una greu crisi desestabilitzadora. Per fer un referèndum així caldria una reforma de la Constitució espanyola pel procediment agreujat (aprovació per dos terços de dos parlaments consecutius i referèndum final de ratificació), perquè es convertís en l’única Constitució escrita del món desenvolupat que accepta el dret a l’autodeterminació.

 

Referèndum, preferèndum o neverèndum

Però podem fer l’exercici de posarnos en la pell dels qui es comporten com si no hi hagués restriccions constitucionals, per avaluar la consistència del seu suggeriment. La proposta de Joan Tardà de fer un referèndum amb tres opcions ha coincidit amb una proposta semblant (anomenada per alguns «preferèndum») per fer un segon referèndum amb tres alternatives al Regne Unit. Aquestes propostes pateixen de la il·lusió de profunditat explicativa. Són propostes superficialment persuasives, però que no resisteixen una anàlisi de les seves implicacions, encara que és possible que almenys en el cas britànic hi hagués cobertura legal i a aquestes alçades (quasi tres anys després del referèndum inicial) se sabés què vol dir i quines implicacions té cadascuna de les tres opcions possibles (acord May, retirar la petició de sortida, o sortida sense acord).

No se sap si això neix d’una convicció profunda de Tardà o de la necessitat de provar una de les poques modalitats de referèndum que encara no s’ha provat a Catalunya. El 9N es va fer amb una pregunta arbre (una «autopista cap al sí» segons un expert); el 27S del 2015 es van inventar unes eleccions «plebiscitàries»; i l’10 del 2017 una pregunta binària que segons els promotors, inclòs Tardà, va donar lloc a un mandat democràtic, encara que no hi havia autoritat electoral, la data es va fixar unilateralment, i no hi havia cap de les regles, les enunciades per la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, que poguessin donar un mínim de legitimitat a un procediment democràtic d’aquestes característiques.

Cap referèndum dels que proposen els independentistes no comptarà mai amb la garantia d’una presència a la UE d’una Catalunya independent, però segur que s’esforçarien per amagarho. Com en el Brexit al 2016, votaríem sobre una mentida. Això respecte a l’opció d’independència. Si una altra de les tres opcions fos la federal, podríem preguntar «quin federalisme?», basat en quin acord si els partits independentistes estarien fent campanya no per un acord, sinó per la separació?

Preguntar per tres opcions evita la disjuntiva binària (puntuant per tant menys en termes de claredat), però plantejaria nombrosos problemes (en cas que fos constitucional): si el sistema és senzillament que guanyi l’opció amb més vots, aquesta podria tenir només el 34% dels vots, patint un greu problema de legitimitat (podria ser també l’opció menys desitjada per a la majoria). Si es triés pel procediment de Borda (un sistema de punts com l’històric del Festival d’Eurovisió), podria ser que el guanyador fos diferent que en el primer sistema esmentat, o que en un sistema a dues voltes.

Un referèndum és tan bo com el consens que el precedeix i que el segueix, com l’acord de Divendres Sant sobre Irlanda del Nord o el referèndum de la Constitució a Espanya. En absència d’un mínim consens, hi ha el risc de fer un Tsipras (convertir un No en un SÍ després del referèndum del 2015, amb pocs dies de diferència), un capgirament o kalotoumba en grec. Els exemples que es fan servir sobre processos d’autodeterminació o són de països en guerra, o de casos de dècades remotes, o d’un país sense constitució escrita, o d’un cas que no s’acaba d’entendre a Catalunya, el Canadà. En aquest país es creu que la «llei de claredat» permet referèndums d’autodeterminació. En realitat existeix per minimitzarne la probabilitat, i és rebutjada pels sobiranistes quebequesos. Els referèndums secessionistes tenen el risc de generar un efecte dòmino (intern i extern) desestabilitzador, i requereixen prendre una decisió un xic arbitrària però crucial per al resultat, com és decidir quin és el cos electoral: Catalunya sencera? La Catalunya autonòmica d’Espanya? Els països de parla catalana? Espanya? Israel amb els àrabs inclosos? Només els jueus? Crimea? Ucraïna? Ucraïna Oriental? Aquestes decisions requereixen fer passar un bisturí territorial en realitats, com és el cas de la major part d’Europa excepte les que han estat objecte recent de neteja ètnica, on és difícil trobar un tros de terra, per petit que sigui, on no coexisteixin més d’una col·lectivitat que apel·len a la noció de «poble».

Catalunya està dividida i fer un referèndum que no fos per ratificar un gran acord serviria només per celebrar aquesta divisió i aprofundirla, una divisió que té molt poc d’aleatòria i cada vegada més d’etnolingüística. Però l’important en realitat per a molts no és això sinó marcar l’agenda, fer la pregunta per influir en la batalla evolutiva per determinar de quins temes es parla i així influir sobre les preferències multidimensionals dels votants, per seguir garantint majories parlamentàries i poder social.

Albert Branchadell ho ha explicat molt bé en els seus articles al diari Ara: són les potències del moment i la correlació de forces internacional les que decideixen quines independències unilaterals triomfen i quins referèndums se celebren, i qui hi participa, amb quines regles, i si n’avalen o no el resultat. I quan aquest aval es produeix i els votants defugen el reformisme del terme mitjà, el resultat no sol ser la ruptura sinó el manteniment de l’statu quo.

S’ha pretès aprovar lleis que arrasaven la divisió de poders. Les oficines de l’administració estan plenes de símbols partidistes com en una república bananera.

Alguns, conscients que les constitucions dels països desenvolupats impedeixen l’autodeterminació de les parts en períodes de pau i estabilitat, proposen un referèndum no vinculant. Però aquest permetria expressar opinions «gratis», seria impossible que servís per expressar de veritat les preferències dels votants sobre quelcom tangible i aplicable. Seria una enorme pèrdua de temps, l’enèsima, i una irresponsabilitat mentre segueixen sense resoldre’s greus urgències socials. De veritat ens hem de tornar a comptar? Seria una festa per a desestabilitzadors, bots, trolls, per a les turbes tuitaires (o no tan tuitaires)… i després els intermediaris «desinteressats» i els pocs intel·lectuals que segueixen tenint amics a tot arreu podrien seguir fent articles i llibres i proposant nous referèndums, que, aquesta vegada sí, ho resoldrien tot.

Tampoc no em sembla una solució proposar per a un referèndum que no ratifiqui un gran acord parlamentari un llindar del 55, 60, 65, 75 per cent. Què passa si ho vota el 75% i el 25% que no vota la solució guanyadora està concentrat en una comunitat cultural i geogràfica? O resulta que té el suport d’una majoria de bloqueig en el conjunt d’Espanya? Que es fotin… ve a dir la resposta habitual, encara que sigui amb paraules una mica més sofisticades. O que marxin, quan ens estem d’eufemismes. El que cal, en canvi, són fórmules de convivència integradores, amb amplis suports interns i externs, que permetin conviure en una societat multicultural i oberta, sense que se’n vagi ningú, ben al contrari, atraient nous conciutadans.

 

Radicalitat o qualitat democràtica

A Catalunya des del 2012 els presidents de la Generalitat no rendeixen comptes a les eleccions, si d’ells depèn no es debat sobre la seva gestió. Molts sospitem que una de les grans motivacions conscientment o no del procés ha estat evitar precisament el debat democràtic i la rendició de comptes sobre la mala gestió, la corrupció i les retallades convergents (o més recentment sobre l’estampida empresarial de la tardor del 2017). El Parlament està marginat, no aprova lleis, i funciona amb comptagotes sobretot com a plató de televisió, mentre s’inauguren institucions fetes a mida al més pur estil Maduro. Es dóna poder a organitzacions paral·leles que s’autoatribueixen funcions col·lectives i representatives: ANC, CDR, Consell de la República. S’ha pretès aprovar lleis que arrasaven la divisió de poders. Les oficines de l’administració estan plenes de símbols partidistes com en una república bananera.

Hem estat presidits per un govern que no feia el que preveuen les regles (governar en les seves competències, importantíssimes) però que cedia la direcció política, utilitzant espais i instruments col·lectius, a sanedrins opacs partidistes que prenien decisions que ens afecten a tots. S’intimida l’oposició estimulant que es persegueixi pel carrer alcaldes discrepants, o no condemnant les pintades «assenyaladores» i intimidadores contra els qui no combreguen amb el discurs dominant, o de vegades els seus familiars.

La majoria independentista reivindica una solució «democràtica» però ha utilitzat criteris d’elecció com «Puigdemont o qui digui Puigdemont». I abans, «Mas o qui digui Mas». Alguns dels qui es van empassar això després promouen amb èxit relatiu primàries a l’Ajuntament de Barcelona, potser com a expiació. Les engrunes (per al nacionalisme els problemes municipals sempre han estat engrunes), a primàries, el líder suprem per la vara divina.

Es va convocar un suposat referèndum amb una autoritat electoral de part que es va autodissoldre abans de la votació, amb una data triada per a afavorir una opció, amb una pregunta feta a mida, sense un marc legal homologat, sense un cens. Tot això a càrrec d’una majoria que s’ha negat durant dècades a canviar una llei electoral amb un clar dèficit democràtic. La televisió pública està totalment manipulada en favor de la majoria de govern, com ho sap qualsevol observador imparcial i com ho ha denunciat, no només Ferran Monegal en els seus genials articles, sinó també Reporters Sense Fronteres. Les institucions de la democràcia col·lectiva s’han deixat devaluar: no sols els mitjans públics de comunicació, també els Mossos d’Esquadra, l’escola i el funcionariat. Això deprimeix la moral pública i fa perdre la confiança de la meitat dels catalans, com a mínim, en els impostos que paga.

 

Solucions en lògica europea

S’ha d’arribar a un gran acord, i mentre no ho fem, l’statu quo democràtic d’un estat membre de la UE ens protegeix. I ho fa en diverses direccions: impedeix una recentralització radical, i impedeix una independència unilateral, a part de deixar intactes els nostres drets com a ciutadanes o ciutadans d’un estat de la UE. Hi ha moltes coses a millorar en la paràlisi actual, però fins que no hi hagi un consens suficient sobre una reforma, l’únic que es pot fer és interpretar en una direcció o altra, i fer servir, el màxim de productivament possible, el marc legal bàsic existent.

De vegades alguns líders independentistes demanen una mediació de la Unió Europea. En la pràctica, aquesta ja s’ha produït. Cada vegada que els responsables europeus han parlat ho han fet per, a part de recordar l’obvietat d’una Catalunya independent que quedaria fora de la UE, reclamar que qualsevol reforma ha de passar per un gran acord fruit del diàleg. Això és molt diferent que l’aplicació sense gaires normes de la regla de la majoria. Quan la UE s’ha implicat a fons en els detalls d’algun acord de sobirania dintre de la Unió, no ha deixat precisament gaire satisfets els partidaris de la radicalitat democràtica. Per exemple, el reverend fonamentalista Paisley (aquest sí, un «unionista»), es queixava que arran dels acords de Divendres Sant, que van pacificar Irlanda del Nord amb la implicació a fons de la UE, la província estava governada de forma no democràtica per uns complexos acords per compartir el govern, com s’explica al llibre Democracy. A Very Short Introduction, escrit pel politòleg Bernard Crick, que hauria de ser de lectura obligatòria per a Quim Torra.

Com sabien els negociadors de l’acord de Divendres Sant, la democràcia com a regla de la majoria sense un marc institucional estable pot portar a la barbàrie ètnica, com als Balcans o algunes societats africanes. Per això la Unió Europea i la zona euro són precisament una construcció complexa feta d’acords adaptatius i progressius que van més enllà de la regla de la majoria. Les democràcies estables i sanes ho són perquè protegeixen les regles bàsiques de les majories conjunturals. El problema de l’independentisme no és, com es diu freqüentment fins i tot en cercles no independentistes, que no tingui la majoria, sinó el que insinua que farà si algun dia la té.

Els independentistes que de cor són europeistes haurien de reflexionar sobre la seva coherència o almenys les seves prioritats: té sentit trencar amb la resta d’Espanya, soci fidel del projecte europeu, creantse una democràcia a mida o jugant amb ella, per retrobarnos en una Europa unida encara més integrada? O té més sentit estar a l’avantguarda de la lluita per una Europa federal i democràtica sense fronteres, on els estats membre cedeixin més sobirania al nivell europeu, que és l’únic que pot fer pessigolles als mercats que volem regular, i la diferència entre els nivells estatals i regionals que sigui la que decideixin el prestigi, l’eficiència, la feina ben feta i el bon govern?

Seria més lògic renunciar a la independència com a objectiu immediat, com els socialistes i els comunistes en democràcia hem renunciat a una societat sense classes com un objectiu a assolir passant per sobre dels altres; no només perquè no som una majoria, sinó perquè hem acordat respectar una sèrie de drets i procediments que són els que fan possible la nostra convivència democràtica. No hem renunciat a una societat sense classes com a horitzó del nostre compromís (per cert, creiem modestament que més digne que lluitar per la independència d’una regió rica), però hem acceptat prioritzar un marc de convivència que ens permet anar aprovant reformes que, si fem les coses bé, ens hi poden acostar, i que respecta els qui no pensen com nosaltres.

Els líders nacionalpopulistes més radicals, com Torra, Puigdemont, Vox, com Bannon, com Putin, saben què fan: només desestabilitzant la nostra democràcia podran assolir llurs objectius.

El funcionament de la divisió de poders a Espanya i a tota la Unió Europea és millorable (per exemple, en la direcció d’impedir el partidisme de l’administració que es viu a Catalunya). Però a Espanya la justícia ha posat a la presó destacats membres del partit que més ha estat els darrers anys al poder executiu; ha condemnat aquest mateix partit per un gravíssim cas de corrupció (desencadenant un canvi de govern), i ha posat entre reixes un membre de la família reial. Sembla un poder judicial menys sotmès al poder executiu que el que hagués sortit de les lleis de desconnexió catalanes de setembre del 2017. És un poder judicial que només pot millorar en el marc d’una disciplina europea, que els líders independentistes només pretenen aprofitar de forma oportunista quan els afavoreix, però que en realitat sempre és necessària, tant quan afavoreix conjunturalment els independentistes com quan no ho fa.

Avui Espanya forma part de la regió més integrada i democràtica del planeta: Europa. Els militars fa dècades que estan fora del joc polític, participant en missions internacionals de pau, com els nostres estudiants participen en el programa Erasmus. Les llibertats individuals estan més amenaçades per les desigualtats i la pobresa que per la falta de drets formals. La nostra organització col·lectiva es pot reformar i s’ha de reformar en el context d’una millor federació europea. Però les receptes per a ferho segur que no vindran dels senyors Torra i Puigdemont.