El procediment ve de lluny. A l’Atenes del segle V aC ja hi havia qui es guanyava la vida escrivint discursos per als clients. Lísies, segons la tradició, en va escriure 425 i només en llegí un en públic. El mètode ha lliscat bé, al llarg dels segles, encara que de tant en tant provoqui incidents: Warren Harding, 29è president dels Estats Units, va interrompre un discurs electoral exclamant: «Discrepo del que acabo de dir!». Aclarí després als assistents esmaperduts que no havia tingut temps de llegir prèviament el text.

És una col·laboració que, si és ben feta, pot arribar a resultats excel·lents: el discurs d’Abraham Lincoln a Gettysburg, que ha passat a la història, fou fruit d’unes quantes mans. Les pinzellades finals, però, foren de Lincoln, que millorà molt el text. Segons Ted Sorensen (que va escriure bona part dels discursos de Kennedy), Lincoln ha estat, sense discussió, el millor de tots els speechwriters de la Casa Blanca.

El problema es complica molt quan els polítics publiquen llibres. La suspicàcia, aleshores, augmenta. Me’n vaig adonar fa anys, quan vaig escriure un llibre titulat Els futurs imperfectes. En una entrevista a una televisió, un Miguel Angel Aguilar educadíssim em va etzibar: «¿Esas citas tan bien traídas de su libro, quién se las ha escogido?». D’ençà d’aleshores he tingut la mania de remarcar, s’escaigui o no, que la meva producció és de collita pròpia.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Kennedy, segons conta Sorensen, s’enfurismà quan fou discutida l’autoria del seu llibre Profiles in Courage, que guanyà el Pulitzer de biografia l’any 1957. Va entrar, segons Sorensen, en «un inusual estat d’ira i agitació», dient que «es posava en dubte la seva habilitat per escriure el llibre, la seva honestedat per signar-lo i la seva integritat per acceptar el Pulitzer». Amenaçà de dur la cadena de televisió ABC als tribunals i n’aconseguí una rectificació pública. Sorensen, que participà en les negociacions, només admetia, anys després, que havia estat el ghostwriter... de la nota d’excuses d’ABC. Però a propòsit de Kennedy evocava «el nostre estil» i descrivia un mètode inextricable: Kennedy dictava a partir dels esborranys de Sorensen, que sovint es basaven en textos previs de JFK, que a la vegada eren fruit de la seva col·laboració. «La qüestió de l’autoria en darrera instància és doncs obscura, tal com ha de ser», concloïa Sorensen.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.