El cinema francès continua sent un misteri. Ja des de l’època muda, quan Abel Gance competia en geni amb David W. Griffith, la potència del seu llenguatge, la inventiva de la seva posada en escena, el seu rigor insòlit a l’hora de relacionar-se amb la realitat circumdant, en van fer una font inesgotable de saber i plaer. És possible que el precedent de la novel·la vuitcentista, de Balzac a Flaubert, i la pintura impressionista, de Monet a Cézanne, hagin tingut un paper fonamental en el seu desenvolupament i creixement, perquè no hi ha dubte que no seria el que és sense aquesta riquíssima tradició. Però hi ha alguna cosa més.

A França va néixer la cinefília, a la cinémathèque i als cineclubs de París, i allí es van començar a reivindicar els grans mestres del Hollywood clàssic, de Howard Hawks a Alfred Hitchcock. I també és allà on es va fundar Cahiers du Cinéma, segurament la revista de cinema més influent de la història, i poc després va sorgir la Nouvelle Vague, que va ser el certificat de naixement de cineastes com Jean-Luc Godard, François Truffaut, Eric Rohmer, Agnès Varda, Alain Resnais, Jacques Demy, Claude Chabrol o Jacques Rivette. Es tracta, doncs, d’una tradició en continuïtat, sense interrupció.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.