La celebració de les eleccions generals ha dut al món de les enquestes una pau estranya, una mena de treva, un silenci gairebé sepulcral. S’han acabat les acusacions de manipulació, el soroll que tradicionalment envolta aquest món a compte de qui l’encerta més. Curiosament, aquest cop no hi han hagut debats exaltats sobre les «equivocacions» de les enquestes, la seva inutilitat o el seu ús interessat per part d’uns o altres. Res. Silenci.

La causa d’aquesta treva momentània la podem trobar en el fet que qui s’ha acostat més al resultat final ha estat l’enquesta preelectoral del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), feta pública dies abans de l’inici de la campanya electoral. Si es tenen en compte totes les enquestes publicades durant el mes anterior a la celebració dels comicis generals, s’observa que majoritàriament els pronòstics han estat correctes: les desviacions de les mitjanes respecte del resultat final oscil·len entre el mig punt i el punt i mig.

És cert, les estimacions per als socialistes han estat generalment massa generoses, mentre que per a C’s i UP s’han quedat curtes. De tota manera, en els tres casos les diferències no han estat significatives. En el cas de l’estimació de Vox la mitjana de les enquestes publicades clava el resultat final de la formació d’extrema dreta.

Cas a part és el PP. El resultat d’aquest és l’únic que es desvia significativament dels pronòstics. Concretament quatre punts. La mitjana de les trenta-cinc enquestes publicades a l’abril pressuposava que els populars obtindrien un 20,8 % dels vots vàlids, quan en realitat en van obtenir el 16,7 %. Aquest va ser l’únic resultat que no van saber preveure la majoria de les enquestes. Qui s’hi va acostar més fou el CIS, amb una estimació de 17,2 %.

D’aquí el silenci general. Cap empresa no va pressuposar que el PP s’enfonsaria com ho ha fet el passat 28 d’abril, només el CIS de Tezanos. Si hagués estat el contrari, els crits exigint la seva dimissió encara se sentirien.

Tanmateix, «l’encert» del CIS va ser casual. El mateix Tezanos admetia el vespre mateix de fer-se públiques les dades del seu sondeig que no s’acabava de creure la baixada del PP que aquest pronosticava. I tenia raó, perquè l’experiència ens ensenyava que els populars sempre acabaven millorant al darrer tram de la campanya, i també perquè el sondeig mostrava que hi havia gairebé dos milions d’exvotants del PP que encara no havien decidit el vot, part dels quals es podia preveure que acabarien tornant a votar els populars (de fet, el 35 % d’aquest grup declarava al sondeig tenir simpatia pel PP, un dels indicadors que s’utilitzen tradicionalment per estimar la decisió final dels que no mostren una intenció evident de vot).

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

No obstant això, per a la petita història de les enquestes quedarà que el CIS va encertar el que tots els altres van errar. Tant és que fos per xamba, tant li fa que ell mateix no s’ho acabés de creure, Tezanos es va reivindicar la nit electoral i va fer callar tots aquells que l’han criticat des que va assumir la presidència de l’institut públic d’enquestes. La nit electoral a la seu del PSOE fins i tot es van poder veure samarretes amb el lema Tezanos was right.

 

Enquesta del CIS publicada a El Periódico el 9 d’abril que s’acosta força als resultats de les Eleccions Generals.

 

Cartes de navegació

Més enllà de les petites batalletes, l’episodi d’aquestes eleccions generals ens diu quelcom sobre quin concepte tenim de les enquestes, i la imatge que en queda no és gaire positiva, per a les mateixes enquestes, per als que les fan, per als que les difonen i per als que les llegeixen.

El paper que juguen les enquestes en el nostre món és cada cop més important. I ho és perquè han esdevingut les úniques cartes de navegació en un oceà, l’electoral, cada cop més inescrutable, més canviant, més imprevisible. Malauradament, la creixent importància atribuïda a les enquestes com a brúixoles del nostre temps electoral ha anat acompanyada d’una també creixent simplificació, si no directament banalització.

De les enquestes el que ens acaba important és si l’encerten o no l’encerten. És així com les valorem, sempre a posteriori, és clar. I és aquí on apareix l’adagi que s’ha popularitzat i que diu que les enquestes no l’encerten mai. Aquesta manera d’entendre les enquestes, com si fossin juguesques que valen tant com les visions de qualsevol futuròleg de matinada televisiva, és el preu que han hagut de pagar les enquestes per la seva popularitat, i és fruit de pressions de diverses fonts.

La nit electoral a la seu del PSOE s’hi van poder veure samarretes amb el lema ‘Tezanos was right’.

En primer lloc hi ha les pressions polítiques, de les quals el cas Tezanos n’és un exemple paradigmàtic. Les enquestes ja formen part de la trituradora d’informació en què s’ha convertit la política. En funció de si les estimacions que donen els afavoreixen o els perjudiquen, els partits lloen o omplen de penjaments els sondeigs, que són presentats com a instruments al servei de la manipulació de l’opinió pública. Qualsevol tertulià ha esmentat una desena de vegades la malèfica «cuina» demoscòpica com una cambra dels horrors on s’esferifiquen percentatges i escons. Tant és que la «cuina» sigui imprescindible precisament per evitar el biaix de les dades d’enquesta. La imatge que queda a la retina dels ciutadans és la de la manipulació.

El segon tipus de pressions són les comercials. La majoria de les enquestes ens arriben a través dels mitjans de comunicació i estan obligades a complir la seva llei, que no és altra que vendre. Això obliga els instituts demoscòpics a reduir els seus sondeigs a un titular, que generalment només vol respondre a una pregunta: qui guanya. O pitjor, qui guanyarà. I aquí és on les enquestes entren al joc perillosíssim d’intentar encertar el futur, a setmanes o mesos vista. Un futur, a més, que no sempre, per no dir mai, es presenta evident i clar a la vista de les dades, ans tot el contrari. Però és el joc que han de jugar si volen aparèixer als diaris, les televisions o els webs, han de passar per l’adreçador i apostar-ho tot a un resultat, com més concret millor, acceptant que després les seves previsions seran jutjades pel seu grau d’encert o d’error.

El tercer tipus de pressions són les empresarials, i vénen de les anteriors. El sector de les enquestes és un mercat on competeixen empreses per veure qui es queda amb una porció d’un pastís que cada cop és més gran, però que cada cop també té més aspirants. La manera que tenen les empreses de competir pels favors dels qui encarreguen enquestes (mitjans, majoritàriament, però no només) és la de mostrar la seva capacitat d’«encertar» els resultats electorals. Aquesta és la llei del mercat demoscòpic. Guanya qui més l’encerta, de manera que són les mateixes empreses, i no només els mitjans, les que promouen la confusió que el valor de les enquestes rau en la seva capacitat d’esdevenir un oracle.

Les enquestes ja formen part de la trituradora d’informació en què s’ha convertit la política.

 

Actors pirates que rebenten preus

Lligat a això hi ha la pressió que comporta el cost i el preu de les enquestes. És quelcom que no s’acostuma a dir, però és un autèntic mal de cap per a les empreses: a més competència, preus més baixos. Són les lleis del mercat. Els instituts demoscòpics estan sotmesos a una pressió molt forta per abaratir els seus costos. En aquest mercat, com en tant d’altres, hi ha actors pirates que juguen a rebentar preus a risc de produir enquestes de molt baixa qualitat. Si es té en compte que el que es valora finalment dels sondeigs no és tant si la metodologia emprada és la correcta sinó la capacitat d’encertar el resultat futur, i que aquesta no depèn tant de la qualitat dels sondeigs com de l’atzar, mantenir la qualitat del treball és solament una opció (que cal dir que afortunadament la majoria de les empreses tria).

Finalment, les enquestes es veuen sotmeses a una pressió que ve del públic, d’aquells que coneixen els resultats dels sondeigs. Un públic delerós d’informació que li permeti orientar-se en un món que (ja ho hem dit) cada cop és més complicat d’entendre. Les mateixes enquestes ens ho diuen: cada cop hi ha més electors que decideixen el seu vot en funció de les previsions que subministren les mateixes enquestes. És un cercle viciós amb tots els números per acabar malament. Un elector utilitarista i no ideològic, que pretén que el seu vot serveixi per a alguna cosa (evitar que guanyi tal partit, fer que guanyi tal altre) i que demana a les enquestes que li diguin a qui cal votar per fer realitat allò que vol. El problema és que la mateixa existència (creixent) d’aquest tipus d’elector fa més difícil per a les enquestes perfilar un escenari mínimament realista, precisament perquè hi ha una part del cens que no té el vot decidit i que precisament espera veure què diuen les enquestes per decidir-se, de manera que en el moment que ho faci convertirà en paper mullat el pronòstic fet per l’enquesta, que és el que li ha servit per decidir el seu vot.

Les enquestes poden convertir-se en un producte més de ‘fast-food’, en el context d’una política feta d’amnèsia i cops d’efecte.

Aquest tipus d’elector, a més, ja no demana a les enquestes que li diguin qui pot guanyar les eleccions. Aquest elector vol saber si serà possible conformar majories d’un o altre sentit o si un partit en concret pot superar el llindar mínim per obtenir representació. Les demandes del nou elector utilitarista són més rebuscades, i per tant més difícils de satisfer per part dels sondeigs.

Totes aquestes pressions empenyen les enquestes a convertir-se en un producte de fast-food, un més en l’aparentment inacabable mostrari en què s’ha convertit una política feta d’amnèsia i cops d’efecte. Caldria que entre tots intentéssim evitar aquesta deriva i intentar convertir les enquestes en el que poden ser: una eina de coneixement i d’informació al servei d’una ciutadania més capaç d’entendre el món que l’envolta i del qual forma part.

Gosaria dir que a les enquestes els està passant el mateix que al conjunt de la societat: no tenen classe mitjana. Hi ha una manera elitista d’utilitzar les enquestes, que és la dels acadèmics, ja siguin professionals o amateurs. I després hi ha l’ús baix, barroer, d’un sol ús, que en fan molts mitjans. Entre l’un i l’altre hi ha un espai intermedi que permetria un ús de les enquestes a mig camí entre l’erudició i la claveguera, i la clau és (altre cop) als mitjans. Uns mitjans assetjats per internet i la profusió d’informació gratuïta que tenen en les dades dels sondeigs una quantitat ingent d’informació de fons susceptible de convertir-se en peces d’interès per al ciutadà comú.

Si ho fem, potser aleshores evitarem acabar considerant les enquestes com a simples artefactes de futurologia amb la mateixa credibilitat que Sandro Rey, dels quals només esperem que «encertin» uns resultats electorals com qui encerta la loteria.