A Igor Stravinsky, que vivia entre Suïssa i Rússia després de l’èxit parisenc del seu Ocell de Foc el 1910, la primera guerra mundial el va atrapar a Lausana. En aquella ciutat va concebre La història del soldat, que ell mateix definia com una peça teatral per ser “llegida, interpretada i ballada” per tres actors i un o més ballarins acompanyats per un septet. El Festival de Peralada ha presentat una producció d’Àlex Ollé i La Fura dels Baus amb un títol que no és exactament el mateix. Aquí és Història d’un soldat. I el resultat tampoc és ben bé la història original. Teatralment la proposta antibel·licista és molt potent, però ho és en detriment de la música del compositor rus que queda en un segon terme, com una banda sonora o una simple il·lustració musical. El muntatge encarregat pels cent anys de la seva estrena el 1918 és una producció de l’Òpera de Lió, que la va presentar en un teatre de la perifèria de la ciutat, de la de Lausana i la de Montpelier.

Stravinsky va concebre aquesta obra a inicis de la guerra i la va acabar el 1917 com una peça de teatre ambulant que es pogués representar arreu amb una gran economia de mitjans –d’aquí la formació de septet–, i amb una línia argumental senzilla, entenedora per a tothom. L’argument el va trobar en un conte rus, el del soldat que torna a casa amb 15 dies de permís i pel camí es troba el diable que el convenç perquè li doni el violí a canvi d’un llibre rar que li permetrà fer-se ric i endevinar el futur. És a dir, la història de Faust que ven la seva ànima al dimoni.

Malgrat el caràcter neutral que reflectia l’obra, Stravinsky hi veia en el soldat d’aquesta història fàustica “la víctima del conflicte mundial d’aquell moment”. La peça que comença amb la marxa del soldat que torna a casa, acaba amb la marxa triomfal del diable. El text és de Charles Ferdinand Ramuz, amic del compositor.

Ollé no és el primer que adapta l’obra. L’escriptor Kurt Vonnegut va reescriure el text per situar la història a la segona guerra mundial i explicar el tràgic destí del primer soldat de l’exèrcit dels EUA que va ser executat per deserció des de la seva Guerra Civil. El director de La Fura no ha tocat el text original però hi ha afegit fragments de Jean Cocteau, Paul Valery i, sobre tot, el dramàtic testimoni d’un veterà de la guerra d’Irak, del soldat Daniel Somers, que es va suïcidar en no poder superar l’estrès post-traumàtic de la guerra.

En aquesta versió un únic actor fa els tres papers: el soldat, el diable i el narrador, perquè segons la dramaturgia de La Fura, el dimoni el portem tots a dins. L’acompanyen uns figurants. És una altra visió de la idea fàustica original i de la moral de la història, i a moments no assoleix l’objectiu del compositor de fer-la entenedora. En aquesta versió, la història que s’explica és la del soldat que jau al llit d’un hospital en estat de coma irreversible com aquell personatge de la pel·lícula de Dalton Trumbo Johnny va agafar el fusell. És un soldat que en aquest cas ha estat testimoni i partícip de tortures a Irak com mostren unes crues imatges.

El treball videogràfic d’Emmanuel Carlier i l’escenografia i el vestuari de Lluc Castells són impecables, així com la interpretació de l’actor Sébastien Dutrieux defensant el triple paper. La voluntat de realisme de la posada en escena és, però, excessiva en alguns moments. Per exemple, el llarg i repetit bip bip bip enutjós de la maquinaria que controla les constants del moribund.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Stravinsky va compondre aquesta obra just quan acabava de descobrir el jazz i va muntar la partitura amb aquests ritmes incorporant-hi ragtime, referències de tango, de pasdoble (inspirat per un incident que havia vist a Madrid), i música de circ. La tria d’instruments en funció de la disponibilitat al moment de la creació d’aquesta dóna idea del caràcter de teatre ambulant que originalment tenia la peça: violí, contrabaix, clarinet, fagot, trompeta, trombó i percussió. A Peralada l’orquestra era la simfònica Camera Musicae reduïda a aquests set instruments. La col·locació dels músics en una plataforma sobre l’escenari, la gran potencia teatral del muntatge i un auditori excessivament gran per aquesta proposta van jugar en contra de la música i va ser una llàstima.   

   

 

L’Histoire du Soldat de la Fura dels Baus amb direcció escènica d’Àlex Ollé. ©Miquel González

 

25 anys que van canviar la música

El mateix Stravinsky deia que Història del soldat marcava la seva ruptura definitiva amb l’escola orquestral russa. De fet hi ha un abans i un després en el seu catàleg, però també és una peça fonamental de la revolució musical iniciada a finals del segle XIX. Al Festival de Saintes (França) l’orquestra belga Het Collectief, dedicada a explorar les obres del segle XX, va incorporar la primera suite de La història del soldat que Stravinsky va preparar el 1919 per a clarinet, violí i piano, en un concert dedicat als grans canvis que es van  produir a començaments de segle, en el període de 25 anys que van del 1892 al 1917.

Una peça fonamental en el canvi de paradigma musical va ser Prélude à l’aprés-midi d’un faune, de Claude Debussy, del 1892, que la formació belga va interpretar en una transcripció per a cinc instruments a la magnífica Abadia de les Dames. Una altra peça clau en aquesta revolució musical va ser la Kammersymphonie n. 1 opus 9 que Arnold Schönberg va compondre el 1907 i que va ser interpretada en la transcripció d’Anton Webern. L’obra de Stravinsky tancava aquest recorregut per 25 anys absolutament definitoris del camí emprès per la música fa més d’un segle.

‘La historia d’un soldat’ es va estrenar a Peralada el 19 de juliol.

El concert de Het Collectief al Festival de Saintes va tenir lloc el 15 de juliol