El repte mèdic que tots tenim davant de la Covid-19 és l’anhelada vacuna i els antivirals sobre els quals investiguen i treballen laboratoris de tot arreu. L’objectiu, des del punt de vista ètic i mèdic, és que aquests fàrmacs siguin eficaços i arribin sense condicions a tota la població del planeta, és a dir, que el seu accés no depengui del lloc geogràfic on s’habita, de la nacionalitat, de la capacitat econòmica individual o col·lectiva, del preu de les patents, però tampoc de les condicions de vida, l’edat, la salut personal, etc. Si no fos així, la conseqüència seria una profunda i inacceptable iniquitat. Aquesta conclusió hauria de ser suficient perquè qualsevol solució contra la Covid-19 sigui universal i a un preu assequible per a tothom.
L’actual pandèmia s’està acarnissant amb alguns col·lectius a partir de factors biològics i socials. Entre els primers, hi ha l’edat i determinats tipus de malalties que predisposen a l’empitjorament de la malaltia. Entre els segons, hi ha la pobresa, la manca d’accés a una sanitat de qualitat, les condicions precàries de treball, i un llarg etcètera. Les xifres de morts, infectats i curats no són les mateixes fins i tot en els diferents col·lectius d’un mateix país, ni entre els diferents països i continents. Els indicadors que marquen la diferència van des dels econòmics a les polítiques sanitàries, passant per la gestió personalíssima de la pandèmia per part de dirigents polítics entre els quals destaquen, negativament, Trump i Bolsonaro, que sembla que juguen a la ruleta russa amb el virus.
PUBLICITAT
En aquest punt, són especialment rellevants els determinants socials de la salut, que constitueixen el nucli de l’epidemiologia social, dedicada a estudiar la distribució i causes de la salut en poblacions humanes. L’obra de M. Marmot i R. Wilkinson Els determinants socials de la salut. Els fets (2004), constitueix sens dubte una referència ineludible. No obstant això, com apunten P. O’Campo i J. R. Dunn, coordinadors de Rethinking social Epidemiology. Towards a science of change (2012), els estudis empírics que descriuen els determinants socials de la salut no són suficients, ja que necessitem també la intervenció pública i activa per revertir la iniquitat en salut. En aquest sentit, les polítiques sanitàries són, sense cap dubte, un factor rellevant per millorar la salut de la gent, però no són suficients. Cal reorganitzar la societat, l’economia i les relacions de poder perquè les desigualtats en salut desapareguin o, si més no, disminueixin dràsticament.
En el cas de la pandèmia provocada per la Covid-19, i tenint en compte un món ja globalitzat, la conseqüència que les vacunes o els antivirals no arribin a totes les nacions, els Estats i poblacions en condicions d’equitat, és a dir, que no siguin universals i a preus assequibles, contribuirà a una accentuació global de les desigualtats injustes en salut. No hi ha dubte que el món ha empitjorat globalment amb l’arribada del virus, però no és veritat que afecti a tothom per igual com es va dir en un primer moment.
Vulnerabilitat
A hores d’ara, sabem del cert que les persones socialment vulnerables són les que més risc tenen de contagiar-se i de morir per culpa del virus, perquè són les que viuen en entorns hostils, amb treballs precaris (fins i tot si són els anomenats ‘essencials’), i sovint apinyades en habitatges petits i amb la necessitat de sortir al carrer en una recerca inajornable de l’aliment per a tota la família. Això és el que ens teoritza l’epidemiologia social i el que ratifiquen les dades de morts i contagis de la Covid-19. Els determinants socials de la salut afecten desigual i inequitativament el risc de patir la malaltia i els seus pitjors efectes sobre la salut i l’economia familiar. I la vacuna contra el virus, i els medicaments que puguin sorgir per pal·liar els seus efectes, poden actuar com un factor de compensació d’aquesta iniquitat en salut, si es reparteixen d’una manera universal i barata, o com un accelerador de la injustícia social si no arriben a tothom per igual.
D’altra banda, si impera la política trumpiana del campi qui pugui (com estem començant a veure amb l’aprovisionament massiu de vacunes futures per a un sol país), el món, en la seva globalitat, es tornarà encara més ombrívol i injust. La unilateralitat en les accions contra la pandèmia és una cosa impròpia d’un planeta interconnectat. La salut no és un assumpte privat, com mostra clarament l’epidemiologia social, i encara menys nacional o nacionalista. Si una cosa ha deixat clara l’expansió global de la Covid-19, tant del minúscul virus com dels enormes i desiguals efectes sanitaris, socials i econòmics que l’acompanyen, és la necessitat d’afrontar col·lectivament, multilateral i internacional, qualsevol mesura realment eficaç i definitiva contra ella. I una vacuna universal i econòmicament accessible és un element sine qua non d’una gestió mundial contra la pandèmia èticament justa. No en sortirem sols o amb egoisme, d’aquesta, sinó únicament junts i fraternalment.
