El catalanisme ha estat un moviment polític contemporani de caràcter nacional i/o nacionalista Catalunya endins que, històricament, ha actuat regionalment en el conjunt d’Espanya. Aquesta idea, amb copyright de Josep Maria Fradera, podria ser una definició possible d’un concepte tan genèric, divers, camaleònic i resilient com el catalanisme. El sorgiment i pervivència d’aquest regionalisme respondria a la necessitat d’articular respostes polítiques davant tres persistents fets distintius: l’existència d’una llengua i cultura autòctones, un sistema econòmicoindustrial amb derivades sòcioculturals pròpies i l’altaveu d’una gran capital com Barcelona.

La distinció entre les diferents branques del catalanisme no ha vingut de les actuacions polítiques dins del seu territori de natural projecció –on sovint ha dominat el clàssic eix ideològic esquerra-dreta—, sinó per com ha concretat cadascuna de les branques la voluntat d’incidència i regeneració de la política espanyola. Agrupades i simplificades, les tres posicions bàsiques respondrien a l’esperit de col·laboració, exempció o integració, dins d’una voluntat de «catalanitzar» (en algun o molts aspectes) Espanya. Tot i que, quan el posicionament és dut a l’extrem, especialment en els dos darrers casos, es podria considerar que surten del camp del catalanisme estricte.

 

Col·laboració, exempció, integració

Si fem un ràpid repàs històric i comencem per aquest darrer cas, les propostes batejades com a «integradores» serien les que han apostat per diluir o directament eliminar els trets més diferenciadors (llengua, costums, dret), mentre prioritzaven els altres dos objectius. Seria el cas dels partits dinàstics durant la Restauració, dels franquistes catalans o dels representants de la dreta conservadora espanyola a Catalunya (Alianza Popular, Partit Popular…).

Les posicions «exemptes», en canvi, han cercat crear una esfera de poder autònoma, únicament vinculada a Espanya a partir de les cúpules dirigents i/o de la bilateralitat, amb una priorització de les consideracions econòmiques cara enfora i de les identitàries cara endins. Seria el cas de la Lliga amb la Mancomunitat i de la Convergència i Unió (CiU) autonòmica.

Finalment, les «col·laboradores» cercarien vincular les reivindicacions territorials/nacionals catalanes amb les reivindicacions socials generals espanyoles, buscant una aliança amb socis progressistes per permetre un cert encaix de les diferències. Aquest seria el cas de l’Esquerra Republicana (ERC) de la Segona República, de les diverses encarnacions del PSUC o del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) des de la Transició.

Si prenem aquest registre històric, sembla evident que el catalanisme ha estat consistentment centrípet en les seves expressions majoritàries. El concepte de «regionalisme centrípet» va ser plantejat per la historiadora francesa Anne-Marie Thiesse en els seus treballs sobre la construcció nacional dels estats moderns occidentals. A França, per exemple, les cultures regionals haurien jugat un paper reforçador del sentiment nacional francès. En d’altres paraules, en tant que occità o bretó s’era francès, ja que el regionalisme actuava com una força centrípeta. En d’altres casos, en canvi, aquest mateix regionalisme actuava com a força centrífuga: en tant que cors, no sóc francès. Ser catalanista era la forma particular de participar en la construcció (i regeneració, inclosa l’europeïtzació) de l’Estat.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Però, l’aportació catalana resulta imprescindible per entendre els canvis sociopolítics més avançats que han puntejat la història contemporània espanyola. Malgrat que hagi calgut superar sempre mil reticències. Va passar durant la Revolució liberal, les Repúbliques o la Transició. Tres exemples: sense la recuperació de la Generalitat republicana (l’únic lligam de connexió entre els dos períodes democràtics espanyols), sense la participació catalana en la redacció de la Constitució o sense la unanimitat en l’exigència d’autogovern a Catalunya, Espanya avui no seria un Estat quasi federal.

 

Arriba l’Estatut, comença el ‘procés’

Les tres estratègies polítiques mencionades van dominar el sistema polític català fins a principis d’aquest segle. Tots els partits, a més, es reivindicaven partícips del camp de joc catalanista, aspiraven a tenir una actuació de motor regional dins del conjunt d’Espanya i plantejaven projectes polítics per a una Catalunya autònoma. Però el llençol compartit del catalanisme s’esqueixava i esfilagarsava. Pasqual Maragall va ser el primer a intuir-ho el 2 de juny del 2003. Aquell dia, l’aleshores candidat a la presidència de la Generalitat pels socialistes catalans publicava un article a La Vanguardia on responia al seu íntim amic, el filòsof i independentista recent Xavier Rubert de Ventós. Un dels seus paràgrafs deia així:

El libro de Rubert [Catalunya: de la identitat a la independència, Empúries, 1999] argumenta que nuestro nacionalismo, si no se convierte en un calculado independentismo, no obtendrá lo que persigue, porque estará siempre trabado por el complejo de inferioridad respecto del nacionalismo dominante, que es el español, y porque entre dos nacionalismos no existe otra salida que la victoria del más fuerte.

Maragall compartia la preocupació sobre el col·lapse del catalanisme, però no el diagnòstic del seu amic. Després d’una primera amarga derrota el 1999, el 20 de desembre de 2003 era proclamat president amb el suport dels tres partits catalans d’esquerres, vencent així el postpujolista Artur Mas.

Tot i arribar tard i debilitat, Maragall va plantejar una reforma de l’Estatut d’Autonomia català que, més enllà de les vicissituds resumides (exageradament a ulls d’avui) com el dragon khan, s’ajustava a una tàctica contrastada del catalanisme: davant moments d’incertesa i sobretot de forta onada migratòria, projectar un nou horitzó d’autogovern integrador i comú com a condició necessària per a la millora de la qualitat de vida de les futures generacions, fos quin fos el seu origen.

Així s’havia fet després de la primera gran immigració contemporània interna espanyola amb la Mancomunitat del 1914, després de la dels anys vint amb l’Estatut de 1932, després de la dels 60 i 70 amb l’Estatut del 1979, i es faria ara després que la població nouvinguda d’arreu del món amb el canvi de segle hagués situat Catalunya per damunt dels set milions i mig d’habitants.

La reforma havia de dotar al catalanisme d’una eina actualitzada d’autogovern. Però Maragall era més ambiciós i, amb el nou Estatut, també aspirava a anticipar-se a la reconfiguració dels espais polítics que ja augurava des de la crisi de les democràcies populars i el triomf abassegador de la globalització. Aconseguir-ho exigia allunyar ERC del seu paper de crossa del nacionalisme conservador de CiU, recuperar la complicitat amb la multicolor i alternativa Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) i ampliar la base del PSC a través de plataformes ciutadanes diverses.

El nou Estatut, a més, havia de tancar el període autonòmic pilotat per Jordi Pujol durant 23 anys. Maragall el creia esgotat externament i internament. Externament perquè es basava en l’atzarós intercanvi de suports parlamentaris amb el govern espanyol de torn, estratègia que afavoria l’ocultisme polític i confiava la seva aplicació a la bona voluntat de les parts. Internament perquè el projecte pujolista resultava excloent, reduccionista respecte de la complexitat catalana, personalista i excessivament centrat en la construcció nacional.

 

Govern trencat

Maragall, però, no en tenia prou i també aspirava a incidir –encara que fos de forma subreptícia i sense quiratar suficientment la consistència del federalisme zapaterià— en el disseny de l’Espanya futura, abans que el Madrid aznarià imposés el seu projecte d’homogenització centralista. El catalanisme feia un nou (i darrer?) intent de combinar la visió nacional Catalunya endins i l’actuació regionalista i regeneradora vers Espanya. Essència de catalanisme.

Tanmateix, res no va anar com tocava i tot era susceptible d’empitjorar, ho explica millor i amb més detall l’historiador Andrew Dowling. La tramitació de l’Estatut es va convertir en una epopeia agònica que va perdre pel camí la complicitat social i els suports polítics. Res no ho exemplifica millor que el referèndum del 18 de juny de 2006, on el govern Maragall es va trencar i on la participació popular no va arribar al cinquanta per cent.

La mort de l’autonomisme no va ser plàcida sinó explosiva. La deflagració pot datar-se amb precisió: ple del Parlament català del 24 de febrer de 2005, arran de l’enfonsament per les obres del metro d’una part del barri barceloní del Carmel. Davant la barroera gestió heretada i els atacs de l’oposició, Pasqual Maragall esclatava i, referint-se a CiU, els deia: «Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu el tres per cent». La posterior amenaça del cap de l’oposició va obligar el president a retirar l’acusació, però ni l’acord ni el restabliment de la confiança no eren ja possibles.

El nou Estatut va acabar tirant endavant a empentes i rodolons, però ja ningú no el reivindicava com a propi. Un document de Presidència, datat hores abans que el Tribunal Constitucional fes pública la seva sentencia sobre l’Estatut, ja reconeixia:

Hi ha el risc de quedar-se sols i de ser l’única veu que, des del catalanisme, defensi la via estatutària. Serà l’hora de la veritat per als uns i per als altres.

De sobte, la majoria de partits semblaven desentendre’s de l’Estatut. Fins i tot, es generalitzava l’abjuració respecte dels trenta anys d’etapa autonòmica: uns n’obviaven tota referència perquè no l’havien protagonitzat, d’altres dissimulaven davant les creixents evidències de corrupció dels governs Pujol, i encara uns tercers la reinterpretaven com una simple continuïtat del franquisme, negant-li qualsevol virtut o consecució. En aquesta última valoració hipercrítica coincidien tant l’esquerra alternativa com el nou sobiranisme. Tots dos defensaven un relat teleològic i maniqueu, tots dos eren partidaris de la ruptura, encara que tots dos tenien projectes de signe diferent.

 

Tres idees útils

Els anys recents han evidenciat les limitacions del catalanisme per superar la seva creixent marginació de l’escena política espanyola: econòmica, institucional i políticament. Obsessionats per mantenir la seva individualitat, l’evolució política va atropellar els partits clàssics, fos forçant-los a transformar-se radicalment com en el cas de Convergència, allunyant-los de la centralitat com en el cas dels socialistes catalans, abocant-los a la subalternitat de noves forces com en el cas d’Iniciativa o el Partit Popular, diluint els postulats d’esquerra en favor dels nacionals com en el cas d’Esquerra, o conduint-los directament a l’extinció com a Unió.

El postautonomisme, lluny d’obrir un escenari com l’imaginat per Maragall, llegava versions radicalitzades i populistes del triple posicionament clàssic del catalanisme o de la política catalana. Així, Ciutadans eren els nous «integradors», els Comuns els renovats «col·laboratius» i els sobiranistes, els trencadors «exempts».

Avui el present està enverinat (i judiciat). I, tanmateix, només de la mà de la política pot arribar a desbloquejar-se. Com? Doncs segurament facilitant la integració, la col·laboració o l’exempció. Les velles fórmules del catalanisme polític. L’immobilisme ja ha evidenciat la seva ineficàcia. I la ruptura? Bé, aquest és un camí publicitat però inexplorat. En tot cas, abans de decidir res potser paga la pena recordar l’advertència que verbalitzava l’historiador Josep Fontana en el sentit que perseguint el somni d’un estat, no es perdi la nació.

Allò evident és que cal trencar l’immobilisme, cal introduir algun canvi. En una de les seves darreres intervencions públiques, el 2008, Maragall deia:

El canvi exigeix constància, però no submissió. El canvi exigeix imaginació […]. Hem de continuar canviant. Hem de continuar desperts, i arriscant, del contrari el canvi s’haurà convertit en una rutina.

Constància, imaginació i canvi. Potser aquí hi hagi tres idees útils.